No trobarem a faltar el teu somriure

La marca italiana Dolce & Gabbana ha decidit, amb un "pues ahora no respiro", erradicar tota la publicitat del mercat espanyol després que l'Instituto Español de La Mujer forcés l'enretirada d'aquest anunci. Anunci que, per altra banda, no gaudeix del beneplàcit de l'associació de consumidors.

La defensa de la firma passa per fer apologia de la llibertat en termes de creativitat. Mmmmh, diria jo que aquest anunci probablement estava en un algun (o alguns) cartell publicitari enorme i no en l'exposició temporal d'un museu, on un pot decidir si entrar o no entrar i gaudir o escandalitzar-se de la imatge. Resulta que la publicitat pretén captar l'atenció del consumidor, amb l'objectiu clar d'augmentar el seu volum de vendes. Resulta que, per al consumidor, la publicitat té un clar efecte emocional i, generalment, aspiracional. Resulta que m'horroritza profundament que aquesta imatge pugui tenir pretencions aspiracionals.

És violenta, és ofensiva.

Comentant ahir amb una digna representació de les Chupis el tema en qüestió, dues n'érem les detractores i una l'advocada del dimoni. Aquesta última no l'havia vista, la imatge, però partia de la base que el missatge sempre té importància des del punt de vista del receptor, una mica "no ofende quien quiere, sino quien puede", i no pots si al que ho rep no li fa ni fred ni calor.

Com estic d'acord amb aquesta afirmació, i a priori estic en contra de la censura i l'intervencionisme "porque yo lo valgo", m'acolliré a la meva pròpia subjectivitat. La imatge em repel, la rebutjo enèrgicament i em porta a una situació d'alt contingut sexual (d'acord) però violent i capciós (en desacord). I com més la miro, menys m'agrada.

Creatius del món, que Déu o la genètica us ha donat aquest do, no poseu filtres a la vostra creativitat, però sigueu conscients de la vostra responsabilitat social. Dolces i Gabbanas del món, que Déu o el consumidor us ha donat aquest poder, no us enganyeu ni ens enganyeu dient que la censura us ha fet marxar, treballeu al servei del consumidor que s'identifica amb vosaltres. Cert, no hi ha res de D&G en el meu armari, però si he d'entendre que existeix certa comunió d'una marca amb el seu públic objectiu, cada cop que vegi un cinturó (hortera como él sólo, añado) amb les vostres sigles fugiré corrents, perquè esteu enfocant la senyalització dels vostres en aquesta direcció, i m'espanta.

Un dia molt llarg

Diuen que bien está lo que bien acaba, i que saps que estimes algú de veritat quan te n'alegres en la mateixa mesura que ell dels seus èxits i pateixes lo indecible allò que els fa patir. Avui ha estat un dia llarg, de tenir el cap molt lluny i molt enturbiat.

Som un equip. Vull tornar a ballar amb vosaltres.

El Papa

He aquí una entrada que responde al clamor popular. Mónica, va por ti. Sé que tienes debilidad por mi padre perquè un dia que et va trobar al club em va dir: "Aquest matí m'he trobat a la teva amiga més guapa, i m'ha donat records per tu". Yo también tengo debilidad por mi padre, porque mi padre me escribe mails.

Hoy me ha mandado uno que ponía "Bon dia princesa, què tal com estàs, petons". De lo cual se desprende que no utiliza el correo para comunicarse, sino sólo porque ha aprendido cómo funciona el hotmail y hace gala de ello. Yo he chateao con mi padre por el messenger, i els que el coneixeu sabeu que esto es muy crack. Sobretot quan un dels comentaris és: "Yo esto del messenger no lo domino demasiado, lo mío es el mocho". Ai, és boníssim! El papa és molt crack perquè és un tio sense complexes. Ell fa les coses per ell, lo bueno y lo menos bueno. Vull dir, uno que es ante todo padre y marío, se desvive por sus tres (i de retruc per molta altra gent), però no espera res a canvi, ho fa per autosatisfacció, per ell.

De la mateixa manera, cuando te echa un moco (perquè és un Serra) tampoc no calcula cómo se va a sentir el receptor, perquè també ho fa per ell. Y luego te compra un despertador, pero no te pide perdón.

El meu pare és un "genio y figura", és l'emocionalitat personificada, llorón como el que más (pero llorón de te vas con 24 años de fin de semana y te recoje en el aeropuerto el domingo con la lagrimilla de "t'he trobat a faltar", i evidentment no hay pastel de cumpleaños que no haya sido remojado con las lágrimas del Sr Serra). Si algú necessita veure com s'ho fa algú per viure la vida amb il·lusió, que observi el meu pare. Si se n'ha d'anar de viatge, es fa una llista com dos mesos abans amb tot el que s'ha d'emportar, hasta el número de calzoncillos y de relojes. Sabes que le gustó el cd de Luis Miguel que le compraste hace seis años porque lo escucha constantemente, pero constantemente, y todavía (y he dicho hace 6 años). Aunque hace un montonazo de cosas, es un hombre poco dado a la improvisación, y cumple religiosamente con su partido de tennis de los martes por la mañana y no lo cambia a los miércoles, porque es los martes, aunque sus semanas sean redondas.

Dicen que de casta le viene al galgo, pues sí, yo soy totalmente despistada y bastante desmemoriada en tanto que mi padre lo es. Pero claro, de mi madre tengo lo de relativizar las cosas y no lo metódico de mi padre, así que yo simplemente me olvido, pero mi padre no porque SE LO APUNTA TODO. Rey de las listas, el Rey. Listas espectaculares de cosas triviales y cotidianas, qué quereis, nos acordamos de unas cosas rarísimas pero se nos olvida regar las plantas (bueno, a él no porque se lo apunta y a mí tampoco porque no tengo plantas). Com bon gèminis, el meu pare té dos caps: és divertidíssim y algo falla si está callado, siempre tiene que estar en el meollo y además te enteras, porque no vendría a tener un tono de voz discreto, precisamente.

L'altre cap és el energumenoide, el que exaspera más a mi hermana, el de te has dejado el abrigo sobre el sofá y el abrigo no tiene que estar en el sofá y eso significa sidral immediato. El cap de "et fotré un calvot que semblarà que troni" (ay, cuánto tiempo sin oirlo, hacia mí, claro, que sus nietos me han relevado en este aspecto).

Quan era molt petita diuen que em portava per Corbera de la mà i jo no tocava el terra, em portava volant. Les mans del meu pare són fermes, càlides, a mi m'agradava que em portés de la mà. M'agrada. I sempre me la dóna, física i metafòricament. És una persona íntegra, coherent i alegre, molt alegre. I això, senyors, és admirable amb les majúscules més grans que sigueu capaços d'imaginar, perquè la seva vida no ha estat gens fàcil.
T'estimo, papa, Feliç Dia de Tu.

Aquellas pequeñas cosas... Irritantes

Es dificil escribir sobre cosas que te porculean cuando tienes un bote de nutella (genérico) de 3 kg y nadie te dice que pares de comértelo. Es dificil porque parece que nada pueda porculearme en este momento. No obstant, faré un esforç per pensar en las cinco cosas que más me porculean:

1) Pagar. No pagar entès com a desprendre's d'una quantitat de diners a canvi d'alguna cosa (eso porculea ya de por sí, es universal), sinó l'acte de pagar o el temps que suposa fer-ho. M'irrita profundament l'hora de pagar dels sopars o dels prendrealgos; decido pagar cuando realmente me quiero ir, y además me quiero ir inmediatamente, y tú tardas en traerme la cuenta o, en el pitjor dels casos, fas que hagi d'anar a la barra i enumerar les coses que han pres els de la meva taula. Esto es lo peor. No te acuerdas de todo, uno se ha ido antes y no queda claro si ha pagado o no, otro está en el lavabo i no saps què ha pres, no te entienden (¿dos con leche, uno largo con hielo o era al revés?), no te quieren cobrar por separado, tiempo, tiempo y más tiempo... Y yo lo que quiero es irme.

2) Que els meus amics deixin de fumar. Ho sé, és bo per a ells, és bo per a mi, contribueix al benestar general, però... No es lo mismo. I, oju, dic els que deixen de fumar, els que no han fumat mai no se den por aludidos. Quan un amic deixa de fumar notes que ha canviat alguna cosa en la vostra relació. Vull dir, les petites misèries uneixen els amics. És com quan estàs en un grup on tothom raja i de cop hi ha aquell algú que posa pau i diu que no està bé. És una tallada de rotllo, qué quieres que te diga. Ja no comentaré els amics que deixen de fumar i se senten amb la necessitat de procurar que tu també ho deixis (clar que això forma part de lo mucho que me porculea que me digan lo que tengo que hacer, però això també és universal i tampoc no val). Perquè semblen abduïts per la secta "Pulmones Limpios", han vist la llum, i et fan sentir com un ésser dèbil i equivocat. I a mi m'agrada fumar, collons!

3) Que em diguin que la meva nevera és un desastre. Que ho digui jo, o que ho digui la Glòria, vale, es nuestra nevera somalí, però no vengas a mi casa a decirme "cómo puedes vivir delante de un mercado municipal y tener la nevera como la tienes". És altament irritant. És una mica "vete a tu casa con tu nevera llena de frutas, verduras i peix", pero vete YA.

4) Hi ha tres cançons o sintonies que, simplement, no suporto. Sé a què m'exposo publicant això, però els asidus ja les coneixeu i, com només em tortureu de tant en tant, m'atreveixo. Maná maná (me pica el culo), la sintonia preferida de Vídeos de primera o programas similares de cámara oculta simplemente me saca de quicio. La veu que van escollir per performar-la és de bofetada, si lo conoceis por favor no me lo presenteis nunca. La segona és aquella de Xavier Cugat: "a tico tico tí, a tico tico tá, a ticoticoticoticoticotá". No sé si és la fonètica, o la melodia, o què, pero me pone de los nervios. És rabiosa a més no poder. Juraria que hi havia una tercera... en fi, núcleo duro, si os acordais no me hagais el favor de refrescarme la memoria. Amb molta distància, però també dures, n'hi ha d'altres que em fan la vida menys fàcil, tipus: Follow the leader, qualsevol de King Africa o Chiquilla (aquesta última no tant per ràbia sinó per "basta ya").

5) Certa llista de paraules o expressions en català. Jo sóc catalano-parlant, estimo el català, però reconec que hi ha tota una llista que no faig ni faré servir mai. Perquè em fan ràbia. El dia que vaig sentir la meva neboda, davant la mirada orgullosa de la seva mare (mi hermana) dir: "la tovallola encara no està eixuta" pensava que m'agafava algo. Seca, nena, la tovallola encara no està seca. No suporto dir barnús i diré alburnòs tota la vida, y defiendo a ultranza la paraula alburnòs i vull que la normalitzin. Si us plau, en la medida de lo posible intenteu evitar dir "força" i digueu "bastant", feu-ho per mi, no puc amb el "força". Fa poc una persona de fora em va preguntar com es deia "ojalá" en català. Doncs es diu "ojalá", perquè "tant de bo" és terrible i s'hauria d'erradicar de manera implacable. Sapigueu que jo contribueixo a la seva desaparició i aquesta persona va dient "ojalá" en català pels puestos (i a més es pronuncia amb "j" de jamón). En fi, un llarg etcètera que deixo de llistar perquè m'estic posant realment nerviosa.

En el fons no ha estat tan mala idea lo de la nutella (genèric), porque me ha dado ardor i ara estic en condicions d'escriure moltes més coses que em fan ràbia o em perculegen.

Agraeixo al Sergi la inspiració d'aquest même i insto als següents a que el facin, allá va: Tata, Cris i Marta, m'encantarà veure les cinc coses (o cinc de les coses) que més ràbia us fan.

Quiero vivir en La Ciudad

Yo quiero vivir en Madrid, en La Latina. Y quiero pasar cada día por la casa donde nació Lina Morgan, y unos metros más allá encontrarme a Lina Morgan, in person (molt jevi). Y quiero tener que entrar de lado, a cualquier hora del día, a cualquier bar, como si siempre fuera Fiesta Mayor. Yo quiero ir al cine con Gabino Diego.

En Madrid hay mercados municipales donde venden ropa Miss Sixty, y vuelves el domingo habiendo conocido a Lucía (ella me ama) y a Miss Croqueta (ella nunca superará que el ruido del intermitente se le haya ocurrido a otro). Vuelves habiendo conocido a Enrique, y todos queremos un amigo como Enrique; de hecho, queremos que Enrique (ese) sea nuestro amigo.
Madrid tiene a Adri y, claro, eso es mucho tener. L’Adri té totes aquestes coses del paràgraf anterior. Abro paréntesis para nota de las que evitan malentendidos: No és que vulgui viure la teva vida... De fet, vull que la segueixis vivint tu, perquè la vius molt bé, i a mi que m’hi convidis de tant en tant.

El que no té Madrid és el Jordi, que es tenido por Valencia, y eso implica que, si no en breve, al menos no tan tarde, nos haremos unas mechas y escribiremos nuestras crónicas valencianas, y querremos todos vivir allí también y tener un amigo como Álvaro. Bueno, pues sí, Madrid tiene a Danny Tanner (quan t’has tornat tan ordenat????), Valencia tiene a Giacomo (Casanova) pero, este fin de semana, yo los he tenido a ellos. Y ellos a mí. Porque son altos, son graciosos, guapos, listos, originales y divertidos. Autèntics (y altos). Eso sí, adminístrenmelos en pequeñas dosis, que no queremos acabar como Sara Goldfarb!

1 any a Nestlé

Ahir va fer un any que vaig entrar a Nestlé. Tinc molt present tot el que va passar aquell dia (recordo fins i tot qué llevaba puesto, mooooolt important i consensuat amb la Glo, com les altres vegades). Era dimarts, vaig agafar el 67 i em vaig passar el trajecte responent missatges de ánimo de los más empáticos. Després de les presentacions (¿por qué tengo que besar a tanta gente?) los más jóvenes me raptaron per fer el cafè. Pensé para mis adentros: "Mira, estos van a ser mis coleguillas del curro". Craso error. Ells i elles van ser arrebatadors la primera setmana, mucho, mucho caso, mucho café, muchas atenciones. Pero llegó el lunes siguiente y ah... La Nada.

La Secta està composta per 7 persones. Los Siete Magníficos. Las Siete Maravillas del Mundo. No podías entrar, havien tallat el fil. Qué desespero, no pot ser, si jo sóc molt simpàtica! Us prometo que vaig arribar a guanyar punts d'humiliació màxima como los que hago en el Trivial en preguntas de deporte. Impossible. Los perseguía literalmente cuando bajaban a tomar café, les preguntaba día sí día también si podía comer con ellos y SIEMPRE habían quedado! Pero, ¿cómo coño se puede quedar en la cantina (comedor) de una empresa? Pues se puede. Es como en Sensación de Vivir o High School Musical, rollo los nerds se sientan allí y los guays allá. Ellas eran las Pink Ladies y ellos The Birds. Dios, ¡qué hermetismo! Mesos de desesperació i de repetir-me a mi mateixa "Gemma, aquí véns a treballar, els teus amics estan fora" més tard, va passar. En el més absolut secretisme, una invitació a dinar fora (us continuo jurant que no és cap capítol de Salvados por la Campana) i, atenció, UNA PARA CENAR!! Las pancartas y los globos os juro que no sobraron. A partir de entonces los jueves nunca volvieron a ser lo mismo.

Us preguntareu si Ells han estat el més significatiu del meu primer any a Nestlé. Bueno, es mi blog personal, i això és la guerra de les blog-audiències. A més, és molt més excitant que la meva progressió professional, no creieu?

En fi, podeu qüestionar els seus mètodes, jo els hi he qüestionat moltes vegades, però és que realment són especials. I ara els considero els meus amics.

Mira, siguen siendo Magníficos... Pero ahora somos 8. Y por muchos jueves.

Als meus amics...

Gràcies.