Adolescentes

Ver a personitas crecer en su primera década de vida es gracioso, sin más. Supongo que cuando sea madre descubriré la grandeza en el primer diente, los primeros pasitos o la primera palabra. Ver a una persona crecer entrando en la segunda década es mucho más interesante.

Els projectes de persona que tinc a l'abast són els meus nebots. A mis 28, y por tanto con algunos momentos emotivos a la espalda, la Carla encara ara és la causa del moment més feliç de la meva vida. No acostumo a plorar d'emoció, amb només algunes excepcions. De felicitat, una única vegada: el primer moment que vaig veure aquella cosa arrugada i vermella, la filla de la meva germana, la petita Carla.

Per mi, un dels frens a tenir fills és que difícilment superaran els meus nebots, sent com són de guapos, d'originals, per tenir la capacitat de fer-se estimar i de fer riure que tenen. El Marc, el niño cerilla, és senzillament la bomba (mereciendo entrada a parte), però potser per antiguitat, per ser la meva fillola, per ser nena o por haberme hecho llorar de felicidad la Carla ocupa un lloc privilegiat.

Jo tenia 14 anys quan va néixer. Ella, ara, en té 13, i és una adolescente con todas las de la ley. Fa un temps que l'observo d'una altra manera, menys com a projecte i més com a esboç de persona. Ja té un caràcter més que definit, i he de dir que m'encanta. Es que me cae bien. Pel fet de ser algo tan meu, si us plau per força, l'estimaria, però és que puc dir sin temor a equivocarme que si no fos res meu continuaria pensant que aquesta nena té alguna cosa especial, té molt d'especial. Jo, a la Carla, li explicaria els meus secrets. No se los cuento porque ella no me cuenta los suyos y se sabe que això és una negociació, y que nadie da secretos a cuatro pesetas. Així que de moment em limito a ser el mirall on ella es pot mirar per a ser desordenada, despistada, portar els pantalons més baixos del que ma germana està disposada a tolerar, pasarse con la factura del móvil, dir moltes tonteries només per fer riure y tantas otras cosas de las que se seguirá sintiendo orgullosa "perquè la tieta ho fa".


Ja és una adolescent, y se sabe lo que eso comporta: pertanys al món dels adults i dels nens, i alhora no pertanys enlloc. Te duele profundamente que no te haya quedado bien el flequillo y sufres lo indecible si no te ha llamado. T'emociona aquella cançó i necessites que tothom l'escolti a totes hores porque está describiendo tu vida. Els amics son tu norte y tu sur, perquè a casa no t'entenen.


L'observo d'una altra manera perquè té una vida pròpia i molt seva, i cada cop és més valuós el que vol compartir amb tu, porque deja de sobreentenderse que te va a respetar porque eres un mayor en su familia; a partir d'ara te l'has de guanyar de tu a tu. Ja no està tan clar que es mori de ganes per jugar a tennis amb mi, perquè en breu jugarà molt millor que jo. No està tan clar que vulgui que la porti al cine, probablement tindrà plans millors. Quan li faig un regal ja no és necessàriament garantia d'èxit, té criteri propi i expectatives reals. I quina por fan, les expectatives.

Adoro a mi sobrina, tiene un desparpajo que yo sólo tuve a partir de los 20 y té una capacitat de donar que difícilment tindré jo per anys que visqui. Em costa començar-la a veure com una doneta, però a l'hora és gratificant, perquè m'agrada en el que s'està convertint, esta adolescente.