Las Mil y una Noches

...aunque en realidad fueron dos. Qué buenos son, los padres nestlerianos, qué buenos son, que nos llevan de convención. La convención convenció, aunque fueron dos días de coreografía constante: ahora vamos para aquí (foto), súbete al camello (foto) y, ahí va el reto, no te sientas guiri (si alguien consigue foto encima de camello atado a camello de delante que da vueltas a camp de cols sin sensación de turisteo, se la compro), cómete esto ¿esto? ¡pica! (foto), ahora descansa un poco, muy poco (ahí, fotos no), ahora espérate 12 horas (¡DOCE HORAS!) en el aeropuerto, que el avión se ha roto ¿y qué hago? Tú mismo: sudokus, enigmas,... tú sabrás, eres español, ¿no? Pues sí, qué coño, empezaré por una conga (JB+cola), luego me arrancaré por bulerías (+JB+cola), se colará el Asturiaspatriaquerida (porque los JB suman y siguen) y haremos de nuestra espera una Typical Spanish con todas las de la ley. ¡Y olé!

Marrakech es una ciudad rara, no te sacude una nube de exótico polvo oriental y no entiendes muy bien qué es lo que atrapó a Carmina Ordóñez (Dios la tenga en la gloria). En dos días, y en el marco de la convención, algo ves, algo hueles, algo saboreas y algo escuchas, pero un país de matices se niega a conquistarte si vas en manada.

En breve cumpliré un año en Nestlé y, como tengo previsto hacer un monográfico al respecto, no os avanzaré nada. De moment, us presento a part de la Secta de la Sexta, que no tiene desperdicio!! Starring (by alphabetical order menos yo que me pongo la última aunque no cuadre): Alberto (el Koala Eucaliptohólico), Anabel (la Leona Demasssiado Corasssón ), Jordi (la Pantera ¿Rosa?) y Gemma (el Microondas en el que los dedos no se quedan marcados).

Baby Driver

Beso de Judas: "Tieta, jo confio en tu, però la resta de la teva família no". Hay que joderse. Incredulitat:"¿Ya lo has pagado? "Hija, ¿todavía no te conoces?" Consol:"La Penélope Cruz no té carnet...".
Sempre he pensat que, si no tens la credibilitat dels que t'envolten, no tens res. Repetir els mateixos propòsits, la mateixa cançó, i mai no fer-ho, pues qué quieres que te diga, no ayuda, ho sé. Suposo que per això no he dit mai que deixaré de fumar. Però que em treuré, d'una vegada per totes, el carnet de conduir, sí.
I necessito que cregueu en mi. O algo. És important, és urgent, i és la meva prioritat del 2007.
La diferència amb la resta de vegades?? Pues lo eterno, a saber... ¡ho he posat per escrit!
Si a l'edat d'aquesta mossa de la foto el tinc, em donaré per satisfeta. Desitgeu-me èxit, la sort és pels mediocres!!

Dissabte pel matí

Avui m'he despertat a casa de la Pilar i el Pinx. Anar sempre és fàcil, fa baixada. Tornar fa un pal de la òstia. Sí, sóc d'aquelles que, si els dius: "Et quedes a dormir?", diuen que sí. I així ho he fet. Suposo que tant Gran Hermano ha fet que em resulti atraient la idea de veure què fa la gent del meu entorn quan ningú no els mira. Despertar-se un dissabte al matí en casa ajena et permet un sucedani d'això.

Pilar esmorza pa amb mantega i pernil rosa, amb suc de mandarina (avui, jo també). Raimon no esmorza (per què els homes mai no esmorzen??).

Per mi, els dissabtes al matí acostumen a no existir, l'espai de temps passa de molt endinsat el divendres a dissabte al migdia. Rentadores, programació infantil (reconec certa debilitat per Art Attack) i poc més.



Avui, un parell d'escenes quotidianes (d'ells dos)... un regal!!

L'emoció del primer dia

Fa un temps que em ve obsessionant la idea d'emocionar-me. Les coses que et passen a la vida sempre hi ha un dia que et passen per primera vegada i (tragèdia!) les coses només passen una vegada per primer cop.

El primer dia a l'escola... No l'oblidaré mai. Recordo l'últim pis del cole, la meva mare m'acabava d'abandonar (i dic abandonar i dic bé, aquesta era ben bé la sensació) a la porta i hi havia tantes persones petites i sense rostre, tants mocs i tantes carteres noves, i no aconseguia fer escoltar el meu plor a la Marta (la meva profe) per damunt dels altres. La primera intrusió, a la força, en la vida social. Terrible.

El primer amor adult. La primera persona amb qui vius les coses que et fan deixar de ser nena, la primera vegada que les coses que t'importaven t'importen menys, per primer cop focalitzes la teva atenció com quan mires fixament molta estona i, com quan mires fixament molta estona, perds el món de vista i tot és borrós. Aquella enajenación mental tan dolça que et fa ser mitja. Què desagrable.

El primer desengany. Quan descobreixes que la vulnerabilitat que t'ha donat el primer amor es converteix en diana on aquell algú té a bé (o a mal) disparar, descobreixes a l'hora que la focalització inicial és dispersable i per primer cop el p'alan, toujours p'alan (chupiiiiiiiis!) emocional et sobrevé.

El primer sou... Ah... cobrar per primer cop! Diners teus, amb tota la càrrega metafòrica que això comporta. El poder de l'autonomia, materialitzat en un piercing que li va costar a la meva mare la típica inquietud de "¿realmente conozco a mi hija?".

Impossible enumerar totes les coses que he fet per primer cop: bones i no tan bones, eternes quan les creies efímeres i provisionals quan les creies ciments.

Avui, per primer cop, escric el meu propi blog: no sabeu quina emoció, la del primer dia!