Fa un temps que em ve obsessionant la idea d'emocionar-me. Les coses que et passen a la vida sempre hi ha un dia que et passen per primera vegada i (tragèdia!) les coses només passen una vegada per primer cop.
El primer dia a l'escola... No l'oblidaré mai. Recordo l'últim pis del cole, la meva mare m'acabava d'abandonar (i dic abandonar i dic bé, aquesta era ben bé la sensació) a la porta i hi havia tantes persones petites i sense rostre, tants mocs i tantes carteres noves, i no aconseguia fer escoltar el meu plor a la Marta (la meva profe) per damunt dels altres. La primera intrusió, a la força, en la vida social. Terrible.
El primer amor adult. La primera persona amb qui vius les coses que et fan deixar de ser nena, la primera vegada que les coses que t'importaven t'importen menys, per primer cop focalitzes la teva atenció com quan mires fixament molta estona i, com quan mires fixament molta estona, perds el món de vista i tot és borrós. Aquella enajenación mental tan dolça que et fa ser mitja. Què desagrable.
El primer desengany. Quan descobreixes que la vulnerabilitat que t'ha donat el primer amor es converteix en diana on aquell algú té a bé (o a mal) disparar, descobreixes a l'hora que la focalització inicial és dispersable i per primer cop el p'alan, toujours p'alan (chupiiiiiiiis!) emocional et sobrevé.
El primer sou... Ah... cobrar per primer cop! Diners teus, amb tota la càrrega metafòrica que això comporta. El poder de l'autonomia, materialitzat en un piercing que li va costar a la meva mare la típica inquietud de "¿realmente conozco a mi hija?".
Impossible enumerar totes les coses que he fet per primer cop: bones i no tan bones, eternes quan les creies efímeres i provisionals quan les creies ciments.
Avui, per primer cop, escric el meu propi blog: no sabeu quina emoció, la del primer dia!
El primer dia a l'escola... No l'oblidaré mai. Recordo l'últim pis del cole, la meva mare m'acabava d'abandonar (i dic abandonar i dic bé, aquesta era ben bé la sensació) a la porta i hi havia tantes persones petites i sense rostre, tants mocs i tantes carteres noves, i no aconseguia fer escoltar el meu plor a la Marta (la meva profe) per damunt dels altres. La primera intrusió, a la força, en la vida social. Terrible.
El primer amor adult. La primera persona amb qui vius les coses que et fan deixar de ser nena, la primera vegada que les coses que t'importaven t'importen menys, per primer cop focalitzes la teva atenció com quan mires fixament molta estona i, com quan mires fixament molta estona, perds el món de vista i tot és borrós. Aquella enajenación mental tan dolça que et fa ser mitja. Què desagrable.
El primer desengany. Quan descobreixes que la vulnerabilitat que t'ha donat el primer amor es converteix en diana on aquell algú té a bé (o a mal) disparar, descobreixes a l'hora que la focalització inicial és dispersable i per primer cop el p'alan, toujours p'alan (chupiiiiiiiis!) emocional et sobrevé.
El primer sou... Ah... cobrar per primer cop! Diners teus, amb tota la càrrega metafòrica que això comporta. El poder de l'autonomia, materialitzat en un piercing que li va costar a la meva mare la típica inquietud de "¿realmente conozco a mi hija?".
Impossible enumerar totes les coses que he fet per primer cop: bones i no tan bones, eternes quan les creies efímeres i provisionals quan les creies ciments.
Avui, per primer cop, escric el meu propi blog: no sabeu quina emoció, la del primer dia!
8 comentaris:
Bona noch..
Nogensmenys, Molt bo el chupi-maca-blog...adhuc.
Una pregunta... que coño es "focalització inicial és dispersable"? Les chupis sou tan complicades...
Un saludo a las chupis del mundo..
Primer t'enfoques i després veus que todo lo enfocable es desenfocable. Dispersió com a sinònim de "desenfoque", i antònim de concentració. Vaya, que uno se puede enamorar y desenamorar, depèn de l'esforç que hi posis! És força alentador, no?
Alberto! Saludo recibido! I les chupis som senzilles i maques, així, sin más! I visca el presi Montilla!
Nenaaaaaaa! Jo hi era aquell primer dia a preescolar... jo era una d'aquelles persones petites amb mocs! I fijo que anàvem les dues engaxades, que no ens vam separar, perquè només ens teníem l'una a l'altre aquell dia. Ara, passats 23 anys (collons!) tenim a més gent, però seguim tenint-nos l'una a l'altra! Ayst!!
Preciosa!!! Ai, quants sentiments...i això de les chupis??? Això és el que més m'agrada de tu....sempre em sorprens!!!
Estàs malalta???
LAIA
Benvinguda al món dels bloggers! Si la primera vegada t'ha emocionat, espera't i veuràs. Això d'escriure al teu blog crea addicció!!!
Era un matí bènevol de principis de tardor.
Però sentia fred, una fredor d'aquella que va per dins i et deixa la sang glaçada... jo també moquejava, no sé si plorava o amb la boca ben oberta m'ho mrava tot amb incredulitat, pensant: jo aquí no em quedo, que em portin a la placeta de la sagrada Família com cada dia amb la iaia, els meus amiguets, el terrari i la pala!!!!
Havia començat l'aventura dels gomets, els llapis de colors i el repte de les lletres!! Però deixava endarrera els dies de jocs al sol i sota l'ombre dels plataners de la Sagrada Família.
Chupi, molt maca la reflexió sobre les primeres vegades de les coses, m'ha emocionat! Us estimo chus, veiem-nos mooolt!! Petonets!
Jo també recordo la nostra primera vegada...la pista de "quick" del SEC...nena, "qué tiempos aquellos"....em fa feliç que escriguis el teu propi blog perquè així sabré de tu a qualsevol hora...és l'eina que necessitava per connectar-me a la teva quotidianitat. Ja no em sentiré mai més culpable per no teclejar el teu número de telefon (que em sé de memòria, com bé saps) durant tres mesos per culpa del meu estret marge de temps lliure, per culpa de la meva dedicació a les opos...i entono el "mea culpa" perquè assumeixo la meva responsabilitat (con un par). Ara ja podré saber de tu "habitualment"...quina il·lusió em fa!!!La veritat és que t'enyoro. M'agraden les nostres converses. Algun dia tornaré a disposar del què més aprecio; els segons, els minuts, les hores, els dies i els anys...i llavors te'n dedicaré una bona part per compensar-te. Ho prometo (y ya sabes que soy de ideas fijas).
En fi, hauràs endevinat que sóc la Mònica (Angulo, añado...como acostumbráis a hacer vosotros) fa estona...t'envio petons i prometo que a partir d'ara procuraré enganxar-me al teu dia a dia a través del teu nou blog.
PD: ¿Les "chupis"? Esto me lo cuentas en nuestro próximo café trimestral.
Eh! Y mi crédito por haberte descubierto este blog?
Si es que...
Publica un comentari a l'entrada