No os caseis... vámonos a tomar algo

Sábado 31, 11:49.

Esta tarde tengo una boda no sé exactamente a qué hora, lo tengo que preguntar. Aún voy en pijama y estoy escribiendo aquí y vale, no soy la novia, pero también me alegra que haga sol y también tengo cosas que hacer:

1) Peluquería - no me dejaron reservar y abren a las 11. Me dijeron que fuera nada más abrir. Ya son y cincuenta y dos.

2) Comprarme unas medias.

3) Depilarme - (ayer renuncié a mi hora per fer un cafè con mi prima y Raquel) ¿antes o después de la pelu? Implica llegar aún más tarde...

4) Autobroncearme - lo que implica...

5) Ducharme y 6) Exfoliarme, PERO! Tendré que hacer todas estas cosas después de la pelu (por lo de ir a primera hora), con lo cual mi pelo se resentirá e iré a la boda hecha un fiasco. Y no conozco a nadie. Bueno, a la novia y a sus padres (y, según me dijo ayer mi madre, a los Guzmán y a los Creus, apasionante). Es mi primera boda de soltera, algo así como una puesta de largo. Y ya que me he desatado con la lista de frivolidades, os diré que tengo que estar perfecta, más que nada porque de algún modo tendré que volver a Barcelona después de la cena...

Y ya son y 59.

...

Cuando al final he decidido ducharme y exfoliarme antes de ir a la pelu, resulta que Glòria y su partenaire se han metido en la ducha. Me planteo seriamente ir a la boda a lo Ernesto de Hannover, total, no creo que nadie eche de menos mi presencia en la iglesia.

The Killer II

Esta entrada tiene como único objeto censurar a Sergi, por mucho que te pseudominices siempre habrá alguien para desenmascararte, y Víctor, a quien no me une absolutamente nada. Publicarla ya no tiene el sentido inicial puesto que habeis tenido la decencia de no convertir el post (post) anterior en vuestro chat particular, como de costumbre.

Suprimí The Killer precisamente porque, tras escribir Pietat i Lletres, mi pasado beato me sobrevino y me sentí mal; quise rectificar. Unos días de reflexión más tarde, donde dije digo, digo Diego: a mí nadie me llama covarde (ni tú, ni tú).

Ahora ya no necesitareis trescientos, sinó tres mil.

Pietat i lletres

Els 150 anys d'Escolàpies. Se dice pronto. Per a mi 14, els anys que hi vaig passar. No hi havia res abans, i no hi ha hagut res després. I els meus profes no han donat classe a ningú més, i quan la tutora deia que havíem estat el millor curs, era veritat, i no ho ha tornat a dir. Gràcies per la inversió mínima en infraestructura i serveis, perquè ha fet que l'escola es conservi tal i com la recordava.

Una sensació espectacular la de tornar al cole i sentir-me com a casa.

Més espectacular encara estar amb les meves amigues de sempre recorrent els mateixos passadissos.

Molt més enllà de les derivades, l'impacte dels CFC i Machado, aquesta escola me les ha legat a Elles.

Molt més importants que els debats en contra o a favor de l'abort, han estat les sobretaules amb Elles.

Més en comunió que els dijous alternats de missa, els moments de recolliment i mirades de recolzament - amb Elles.

Amb els anys hem canviat les cantimplores pels gin-tònics, però les millors excursions han estat a Madrid... amb Elles.

Mares Paula, Sant Joseps de Calassanç, Verges de Montserrat i altres cel·lebracions anuals; res comparable a sopars d'aniversari, puestas de largo i de corto, boda i altres eventos erótico-festivos... amb Elles.

De petites i malaltes, ens portàvem els deures. Avui, si alguna cosa no va bé, totes correm a reunir-nos en comitè de crisi. Garantia d'èxit, i constipat, desengany o bajón curat. Elles són infal·libles. Això ho tenen.

Abans cantàvem "Cristo nace cada día", ara cantem amb el Sing Star.

Abans jugàvem als saquitos, ara juguem al Trivial. O al "Si fuera".

Abans estàvem unides... Ara encara ho estem més. N'estic orgullosa, de qui individualment no em puc quedar amb només un moment:

La Sílvia, a qui professo admiració i de qui em perd la seva alegria.

La Montse, que el pavelló de Mies van der Rohe va veure l'incipient "nosaltres" després d'un especial al Braca.

La Laura, la meva gran companya de moments musicals, perquè ella és música.

La Gemma, descobriment a La Xicra, per qui probablement he sacrificat més hores d'estudi i amb qui he après més que en totes les classes del món. Una de les primeres trucades que faig para lo bueno y para lo malo.

I la Cris, guarderia i manta, al bar del costat de casa que ja han enderrocat; entendre'ns amb poques paraules. Molt poques. Un dels pilars de la meva vida.

Nenes, per mi el cole sou vosaltres. Perquè em sou igual de familiars i perquè m'ensenyeu coses més importants i eternes. Perquè visc les vostres vides des d'una perspectiva diferent, fraternal, diria. Perquè estar amb vosaltres és com anar en sabatilles per casa.

Que jo, us ho dic, faig les coses només per venir corrents a explicar-vos-les a vosaltres!

Continuem canviant juntes, que ens queden moltes històries per viure!

No canviïs de canal!

Com he fet un blog sobre els anuncis, i el fluxe circular de la renda en mi mundo bloggil gira en torno a la menda, yo misma me sponsorizo a la par que os informo que hi podeu accedir a través del link de la columna de la dreta "ADvertising".

Y, mira, como ya me han acusado de hacer entradas muy largas, pues de vez en cuando os pasais por el nuevo y així feu un descans.

No trobarem a faltar el teu somriure

La marca italiana Dolce & Gabbana ha decidit, amb un "pues ahora no respiro", erradicar tota la publicitat del mercat espanyol després que l'Instituto Español de La Mujer forcés l'enretirada d'aquest anunci. Anunci que, per altra banda, no gaudeix del beneplàcit de l'associació de consumidors.

La defensa de la firma passa per fer apologia de la llibertat en termes de creativitat. Mmmmh, diria jo que aquest anunci probablement estava en un algun (o alguns) cartell publicitari enorme i no en l'exposició temporal d'un museu, on un pot decidir si entrar o no entrar i gaudir o escandalitzar-se de la imatge. Resulta que la publicitat pretén captar l'atenció del consumidor, amb l'objectiu clar d'augmentar el seu volum de vendes. Resulta que, per al consumidor, la publicitat té un clar efecte emocional i, generalment, aspiracional. Resulta que m'horroritza profundament que aquesta imatge pugui tenir pretencions aspiracionals.

És violenta, és ofensiva.

Comentant ahir amb una digna representació de les Chupis el tema en qüestió, dues n'érem les detractores i una l'advocada del dimoni. Aquesta última no l'havia vista, la imatge, però partia de la base que el missatge sempre té importància des del punt de vista del receptor, una mica "no ofende quien quiere, sino quien puede", i no pots si al que ho rep no li fa ni fred ni calor.

Com estic d'acord amb aquesta afirmació, i a priori estic en contra de la censura i l'intervencionisme "porque yo lo valgo", m'acolliré a la meva pròpia subjectivitat. La imatge em repel, la rebutjo enèrgicament i em porta a una situació d'alt contingut sexual (d'acord) però violent i capciós (en desacord). I com més la miro, menys m'agrada.

Creatius del món, que Déu o la genètica us ha donat aquest do, no poseu filtres a la vostra creativitat, però sigueu conscients de la vostra responsabilitat social. Dolces i Gabbanas del món, que Déu o el consumidor us ha donat aquest poder, no us enganyeu ni ens enganyeu dient que la censura us ha fet marxar, treballeu al servei del consumidor que s'identifica amb vosaltres. Cert, no hi ha res de D&G en el meu armari, però si he d'entendre que existeix certa comunió d'una marca amb el seu públic objectiu, cada cop que vegi un cinturó (hortera como él sólo, añado) amb les vostres sigles fugiré corrents, perquè esteu enfocant la senyalització dels vostres en aquesta direcció, i m'espanta.

Un dia molt llarg

Diuen que bien está lo que bien acaba, i que saps que estimes algú de veritat quan te n'alegres en la mateixa mesura que ell dels seus èxits i pateixes lo indecible allò que els fa patir. Avui ha estat un dia llarg, de tenir el cap molt lluny i molt enturbiat.

Som un equip. Vull tornar a ballar amb vosaltres.

El Papa

He aquí una entrada que responde al clamor popular. Mónica, va por ti. Sé que tienes debilidad por mi padre perquè un dia que et va trobar al club em va dir: "Aquest matí m'he trobat a la teva amiga més guapa, i m'ha donat records per tu". Yo también tengo debilidad por mi padre, porque mi padre me escribe mails.

Hoy me ha mandado uno que ponía "Bon dia princesa, què tal com estàs, petons". De lo cual se desprende que no utiliza el correo para comunicarse, sino sólo porque ha aprendido cómo funciona el hotmail y hace gala de ello. Yo he chateao con mi padre por el messenger, i els que el coneixeu sabeu que esto es muy crack. Sobretot quan un dels comentaris és: "Yo esto del messenger no lo domino demasiado, lo mío es el mocho". Ai, és boníssim! El papa és molt crack perquè és un tio sense complexes. Ell fa les coses per ell, lo bueno y lo menos bueno. Vull dir, uno que es ante todo padre y marío, se desvive por sus tres (i de retruc per molta altra gent), però no espera res a canvi, ho fa per autosatisfacció, per ell.

De la mateixa manera, cuando te echa un moco (perquè és un Serra) tampoc no calcula cómo se va a sentir el receptor, perquè també ho fa per ell. Y luego te compra un despertador, pero no te pide perdón.

El meu pare és un "genio y figura", és l'emocionalitat personificada, llorón como el que más (pero llorón de te vas con 24 años de fin de semana y te recoje en el aeropuerto el domingo con la lagrimilla de "t'he trobat a faltar", i evidentment no hay pastel de cumpleaños que no haya sido remojado con las lágrimas del Sr Serra). Si algú necessita veure com s'ho fa algú per viure la vida amb il·lusió, que observi el meu pare. Si se n'ha d'anar de viatge, es fa una llista com dos mesos abans amb tot el que s'ha d'emportar, hasta el número de calzoncillos y de relojes. Sabes que le gustó el cd de Luis Miguel que le compraste hace seis años porque lo escucha constantemente, pero constantemente, y todavía (y he dicho hace 6 años). Aunque hace un montonazo de cosas, es un hombre poco dado a la improvisación, y cumple religiosamente con su partido de tennis de los martes por la mañana y no lo cambia a los miércoles, porque es los martes, aunque sus semanas sean redondas.

Dicen que de casta le viene al galgo, pues sí, yo soy totalmente despistada y bastante desmemoriada en tanto que mi padre lo es. Pero claro, de mi madre tengo lo de relativizar las cosas y no lo metódico de mi padre, así que yo simplemente me olvido, pero mi padre no porque SE LO APUNTA TODO. Rey de las listas, el Rey. Listas espectaculares de cosas triviales y cotidianas, qué quereis, nos acordamos de unas cosas rarísimas pero se nos olvida regar las plantas (bueno, a él no porque se lo apunta y a mí tampoco porque no tengo plantas). Com bon gèminis, el meu pare té dos caps: és divertidíssim y algo falla si está callado, siempre tiene que estar en el meollo y además te enteras, porque no vendría a tener un tono de voz discreto, precisamente.

L'altre cap és el energumenoide, el que exaspera más a mi hermana, el de te has dejado el abrigo sobre el sofá y el abrigo no tiene que estar en el sofá y eso significa sidral immediato. El cap de "et fotré un calvot que semblarà que troni" (ay, cuánto tiempo sin oirlo, hacia mí, claro, que sus nietos me han relevado en este aspecto).

Quan era molt petita diuen que em portava per Corbera de la mà i jo no tocava el terra, em portava volant. Les mans del meu pare són fermes, càlides, a mi m'agradava que em portés de la mà. M'agrada. I sempre me la dóna, física i metafòricament. És una persona íntegra, coherent i alegre, molt alegre. I això, senyors, és admirable amb les majúscules més grans que sigueu capaços d'imaginar, perquè la seva vida no ha estat gens fàcil.
T'estimo, papa, Feliç Dia de Tu.