Els 150 anys d'Escolàpies. Se dice pronto. Per a mi 14, els anys que hi vaig passar. No hi havia res abans, i no hi ha hagut res després. I els meus profes no han donat classe a ningú més, i quan la tutora deia que havíem estat el millor curs, era veritat, i no ho ha tornat a dir. Gràcies per la inversió mínima en infraestructura i serveis, perquè ha fet que l'escola es conservi tal i com la recordava.
Una sensació espectacular la de tornar al cole i sentir-me com a casa.
Més espectacular encara estar amb les meves amigues de sempre recorrent els mateixos passadissos.
Molt més enllà de les derivades, l'impacte dels CFC i Machado, aquesta escola me les ha legat a Elles.
Molt més importants que els debats en contra o a favor de l'abort, han estat les sobretaules amb Elles.
Més en comunió que els dijous alternats de missa, els moments de recolliment i mirades de recolzament - amb Elles.
Amb els anys hem canviat les cantimplores pels gin-tònics, però les millors excursions han estat a Madrid... amb Elles.
Mares Paula, Sant Joseps de Calassanç, Verges de Montserrat i altres cel·lebracions anuals; res comparable a sopars d'aniversari, puestas de largo i de corto, boda i altres eventos erótico-festivos... amb Elles.
De petites i malaltes, ens portàvem els deures. Avui, si alguna cosa no va bé, totes correm a reunir-nos en comitè de crisi. Garantia d'èxit, i constipat, desengany o bajón curat. Elles són infal·libles. Això ho tenen.
Abans cantàvem "Cristo nace cada día", ara cantem amb el Sing Star.
Abans jugàvem als saquitos, ara juguem al Trivial. O al "Si fuera".
Abans estàvem unides... Ara encara ho estem més. N'estic orgullosa, de qui individualment no em puc quedar amb només un moment:
La Sílvia, a qui professo admiració i de qui em perd la seva alegria.
La Montse, que el pavelló de Mies van der Rohe va veure l'incipient "nosaltres" després d'un especial al Braca.
La Laura, la meva gran companya de moments musicals, perquè ella és música.
La Gemma, descobriment a La Xicra, per qui probablement he sacrificat més hores d'estudi i amb qui he après més que en totes les classes del món. Una de les primeres trucades que faig para lo bueno y para lo malo.
I la Cris, guarderia i manta, al bar del costat de casa que ja han enderrocat; entendre'ns amb poques paraules. Molt poques. Un dels pilars de la meva vida.
Nenes, per mi el cole sou vosaltres. Perquè em sou igual de familiars i perquè m'ensenyeu coses més importants i eternes. Perquè visc les vostres vides des d'una perspectiva diferent, fraternal, diria. Perquè estar amb vosaltres és com anar en sabatilles per casa.
Que jo, us ho dic, faig les coses només per venir corrents a explicar-vos-les a vosaltres!
Continuem canviant juntes, que ens queden moltes històries per viure!
2 comentaris:
De les coses més maques que he vist mai, Gemma! Un text fantàstic... ayst, m'he emocionat! Això de ser puntals de les nostres vides respectives és una gran sort!!!
Un gran grup, aquest de les chupis! No sabeu el que m'anima estar amb vosaltres!!!
Eh nena, que la meva classe també era de les millors... ja saps Gemma Nierga, Victòria Pagés, entre d'altres.
M'hagués agradat passar una estona per veure si hi havia algú de la meva promoció i saludar a la teva, esclar...però les de la nostra generació hem sofert una transformació. El nostre nom ha mutat i ens hem convertit en la mama de... i això dificulta poder disposar del nostre espai i gestionar-lo de la manera que ens agradaria.
En fi! Trobo que 10 anys després no heu canviat tant, oi?. M'agrada veure-us així... de fet, en certa manera, també les teves amigues formen part de la meva vida, no?
CHUPIS!!!!! que un petó molt fort, que os lo meresei cohones...
Publica un comentari a l'entrada